Archivos

Al voltant de la nova situació catalana

12/01/2016

chema corral Maig_2014_optChema Corral

Qualsevol decisió que hagués pres la CUP al voltant de la investidura d’Artur Mas, hagués significat un trasbals   i una divisió dintre de l’organització de l’esquerra independentista. Presoners de la seva doble dinàmica: “no investirem a Mas” i “garantirem el procés”, van quedar atrapats en la disjuntiva Mas o març. Al final, i sobre la campana, han complert les seves promeses electorals: s’han carregat Mas i donen estabilitat al govern que ha d’iniciar el procés de desconnexió.

puigdemont 480Quatre han estat, per a mi, les qüestions principals de la negociació entre JxSI i CUP: pla de rescat social, procés constituent, estabilitat del govern i president. La primera és necessària davant la desigualtat social que pateix Catalunya, la segona és imprescindible per impulsar la participació de la ciutadania en l’elaboració de l’ordenament constitucional. A la recta final, l’encallament que feia impossible l’acord, era la tercera i la quarta, les quals es van resoldre conjuntament el dissabte 9 de gener. No s’entén l’una sense l’altra.

Tot govern ha de tenir garantida la seva estabilitat que, si no té majoria absoluta, s’aconsegueix amb acords amb altres grups. Això passa als ajuntaments i al conjunt d’institucions. Els acords als que han arribat són convencionals i garanteixen que el govern no quedarà en minoria, però les formes de com s’aplicarà i de com s’ha escenificat l’explicació són humiliants per la CUP. Quines conseqüències tindrà tot plegat per a la seva organització? La resposta és difícil, però sembla que seran menors de les es preveien fa una setmana.

Al final, Artur Mas ha donat un pas al costat, no enrere, doncs ha anunciat que no es retira. Ha complert allò que va dir “de que ell no seria un obstacle per a Catalunya”. Però ho ha fet en temps de descompte, rebent pressions de tot arreu, fins i tot de diputats de CDC i amb unes enquestes dolentes per al seu partit si convocava eleccions pel 6 de març.

El tactisme partidista practicat des del 9 N del 2014, i l’espectacle donat en aquests tres darrers mesos, ha portat desànim a molta gent però també radicalitat i ansietat a d’altres. El preocupant és que s’instaurava la divisió dintre del sobiranime, buscant responsabilitats caïnites davant la manca de govern. Mal camí aquest, perquè equivoca els enemics, que són l’estat espanyol i els partits unionistes. Caldrà veure si, en el futur, aquestes ferides es tanquen o tendeixen a perpetuar-se.

Crec que les dificultats que hem viscut per formar govern i que han portat l’alcalde de Girona, Carles Puigdemont, a ser el 130 President de la Generalitat, es deuen a una errònia diagnosi de la situació que viu Catalunya després de les darreres eleccions al Parlament.

És cert que la posició intransigent de les institucions de l’estat espanyol i de forces polítiques com PP, PSOE i Ciudadanos (1), legitimava el caire plebiscitari del 27 S. Eleccions plebiscitàries no és el mateix que un referèndum, però ha estat l’única forma perquè el poble català es pronunciï. Van guanyar les forces del SI, ja que van obtenir la majoria absoluta en escons i la majoria en vots, però no va arribar al 50% dels votants (2) i, això, dificulta enormement l’obertura d’un procés d’independència.

Mancaven les 300.000 persones que l’amic Albert Fabà considerava necessàries (3). Mancava el seu vot perquè la desconnexió amb l’estat caminés i el “cas Catalunya” estigués a les principals cancelleries europees i del món. Malauradament, la realitat és més complexa i difícil. Els resultats aconsellen que el Govern moduli el procés, actuï amb prudència, intel·ligència i amb contundència quan calgui, però sense caure en la precipitació i amb molta pedagogia.

Vull aportar una visió positiva i optimista davant l’actual moment. Ara fa 5 anys i mig -manifestació contra la sentència del TC de l’Estatut- el catalanisme va començar a donar un tomb històric, passant de l’autonomisme i la reforma d’Espanya a la sobirania nacional i el dret a decidir. En aquests anys, el sobiranisme –del que formen part els defensors del referèndum- ha anat augmentant considerablement i la gent del SI va arribar a quasi 2 milions de vots el 27 S. Tot això té un valor impressionant que cal no dilapidar, però que és necessari ampliar.

A Catalunya existeix una base social i política potent per abordar el nostre futur nacional en els propers temps, però és necessari reforçar la transversalitat, la diversitat i la pluralitat, tant sociològica com política, per incorporar desenes i desenes de milers de persones. A nivell sociològic, el paper i el treball de la societat civil, de l’ANC, d’Òmnium Cultural i de la resta d’entitats, és fa imprescindible. I a nivell polític, temes com el rescat social, el procés constituent i el dret a decidir poden trencar el frontisme i aconseguir majories més àmplies al Parlament.

 

1.- Rebutjar la proposta del Parlament d’aplicar l’article 150.2 de la Constitució per fer un referèndum, anul·lar la consulta del 9.N convocada en base a la Llei de Consultes i encausar judicialment el President de la Generalitat i dues conselleres per convocar el procés participatiu el 9 N.

2.- 1.966.508 de persones (47,80%) van estar d’acord en obrir un procés cap a la independència, 1.608.840 (39,11%) es situaven en contra i 470.906 (11,45%) volien un referèndum per decidir.

3.- Albert Fabà, “Falten 300.000 vots (per la independència)?”, 26.01.15. Fòrum Grama.