Archivos

De l’Estat d’Excepció al 155? 

14/10/2017

Dues agents dels Mossos observen la cua per votar a l’Institut Puig Castellar, el dia 1.

Chema Corral 

(Opinió)

Continuem amb l’estat d’excepció, imposat des de fa tres setmanes per la porta del darrere. Però, ara les coses s’agreugen amb la posada en marxa dels mecanismes per aplicar l’article 155 de la Constitució. De la il·legalitat d’algunes de les actuacions fetes pel govern de l’estat, de la violació dels drets fonamentals, de la repressió implacable contra la ciutadania que volia votar, s’està passant a intentar liquidar l’autogovern, tot per mirar d’acabar amb un moviment sobiranista transversal i massiu que reclama que Catalunya decideixi el seu futur.

Tots coneixem diversos exemples que il·lustren l’anteriorment dit, però volia fer referència a dues il·legalitats que estan influint de forma important en tot el que està passant: qualificar d’il·legal el referèndum i l’enviament de milers de policies nacionals i guàrdies civils. Anem a pams.

Fer un referèndum no és il·legal, la Constitució ho permet. El que es necessita és voluntat per pactar-lo i el govern central, el PP, PSOE i Cs no n’han tingut. Des d’un punt de vista jurídic, la llei Orgànica 2/2005 de modificació del Codi Penal va derogar els articles 506 bis, 521 bis i 576, promulgats durant el govern d’Aznar, tot despenalitzant la convocatòria d’un referèndum. Front aquestes dues realitats, el nacional espanyolisme ha construït el marc conceptual de la il·legalitat, que ha propagat insistentment per la potent xarxa mediàtica que disposa. Han tractat de criminalitzat la proposta del referèndum perquè la gent el consideri una il·legalitat i no un problema polític. El cert és que a Espanya aquest ha estat un discurs molt majoritari que ha aconseguit fer forat en alguns sectors de la població de Catalunya.

Apareixen com els grans defensors de la legalitat però la violen repetidament. Mikel Legarda, portaveu adjunt del Grup Parlamentari del PNB, va assegurar que la decisió de desplaçar nombrosos efectius de Policia i Guàrdia Civil a Catalunya per fer funcions d’ordre públic és “inconstitucional i il·legal (…) perquè els articles de la Llei de Forces i Cossos de Seguretat als que apel·la el Ministeri de l’Interior no són d’aplicació a Catalunya des de la reforma de l’Estatut del 2006”. Ras i curt, segons l’article 164 de l’Estatut, la Policia Nacional i la Guàrdia Civil no tenen cap competència en seguretat ciutadana i ordre públic a Catalunya.

Calia entrar una mica en detall en aquestes dues qüestions per demostrar que no només el PP, Cs i PSOE no han tingut voluntat política de pactar una consulta sinó que han incomplert les seves pròpies lleis en la lluita política contra el sobiranisme. Com deia al meu darrer article (1), el govern central té tot el dret a oposar-se als acords del Parlament, però ho ha de fer respectant la democràcia, les institucions i els drets de les persones. I això no ho està fent ni de bon tros, com va quedar ben palès abans, durant i després de l’1 d’octubre.

La participació de 2,28 milions de persones, el 43% del cens, en un referèndum realitzat en unes condicions de repressió que vam poder seguir en directe per les televisions, i els 2,04 milions de vots del SI, legitimen al Parlament de Catalunya per declarar la independència. Ningú dubta de la legitimitat de l’actual Estatut d’Andalusia, aprovat amb el 35,85% de participació en el referèndum del 2007; ni del de Galícia, aprovat el 1980 amb el 28,26% de participació; ni dels resultats del referèndum de la Constitució Europea amb un 41,77% de participació. Però de l’1 Octubre no només neguen la legitimitat, sinó que arriben a dir que no ha existit.

Que el Parlament de Catalunya tingui aquesta legitimitat no significa que hagi de fer-la efectiva ara mateix. Es va adoptar la decisió d’assumir els resultats per després deixar en suspès temporalment la independència per donar una oportunitat a la mediació, al diàleg i la negociació. Va ser un encert? Això no ho sabrem fins que veiem com es desenvolupen els esdeveniments. A parer meu hi ha tres grans línies argumentals que avalen aquesta opció, tot i els grans interrogants que obren.

Primera. És complicat declarar la independència si no pots governar el territori en els aspectes més vitals. Enfront dels més de 10.000 PN/GC i l’aparell judicial que obeeix Madrid hi ha la força d’un moviment sobiranista de centenars de milers de persones, és això suficient? Si no es guanya fins a on pot arribar el saqueig de les institucions catalanes? Cal anar amb compte amb la dita quant pitjor millor.

Segona. Puigdemont, a l’escoltar la demanda de la Unió Europea de què no declarés la independència, ha reforçat internacionalment la línia de negociació, que des de sempre ha defensat el govern de la Generalitat, tot demanant una mediació internacional. Diverses intervencions, a ‘Assemblea de Parlamentaris del Consell d’Europa, van condemnar la repressió de l’1 d’octubre, van fer una crida al diàleg i van demanar la implicació de la comunitat internacional. Quin recorregut tindrà la via de la mediació quan no es visualitzen moviments d’alts mandataris d’Europa (això no vol dir que no n’hi hagin) i l’estat espanyol la rebutja?

Tercera. La majoria parlamentària ha estat sensible a les desenes de milers de persones que, amb samarretes blanques, han demanat diàleg a les places de les viles de tot l’estat i ha fet un gest polític amb partits com Podemos i PNV, que defensen el referèndum pactat. Ada Colau ha saludat la decisió de Puigdemont al Parlament i diferents institucions, de pes important a la societat, s’han ofert per fer de mediadors; però el govern de l’estat també diu no a aquesta mediació. S’obrirà camí aquesta via segons passin els dies? La posició de negociació i mediació del govern català serà majoritària a la premsa internacional i forçarà Rajoy a negociar?

Estan sobre la taula molts interrogants i moltes incerteses, que caldrà abordar i encertar perquè ens juguem molt, però cal ser optimistes i tenir confiança. Mai, des de 1714, s’havia arribat tan lluny front l’estat espanyol, tot posant en crisi el sistema nascut el 1978. Això ha estat possible per la formació d’un moviment massiu, transversal, democràtic i pacífic, que ha tornat a deixar clar, davant el món, que Catalunya és una nació i que té dret a autodeterminar-se. Sens dubte, avui cal fer valdre la trajectòria del sobiranisme, el que ha fet aquests darrers set anys i el que ha de continuar fent cara al futur. 

1.- Chema Corral. Estat d’excepció. Fòrum Grama. 26 de setembre de 2017.