Archivos

Del 155 a les Eleccions

12/11/2017

Chema Corral

(Opinió)

L’aplicació de l’article 155 de la Constitució ha portat la destitució del govern sortit de les eleccions de 2015 i la intervenció, per part del govern central, de les institucions catalanes. Aquesta decisió té característiques de cop d’estat perquè es desarticula un govern democràtic, es pren possessió de la Generalitat sense la legitimitat dels vots i, el que és definitiu, amb la força i la coacció de 14.000 guàrdies civils i policies nacionals. Vist l’alt grau de violència empleada per l’estat l’1 d’octubre, l’ANC i Òmnium van evitar el xoc davant les seus del govern per evitar així una batussada de conseqüències imprevisibles; ara bé, les mobilitzacions contra el 155 i per la llibertat dels presos s’han multiplicat de forma massiva i pacífica.

Podem plantejar-nos dues qüestions al voltant del 155. Es podia haver evitat en una situació en què els governs espanyol i català no tenien prou capacitat de maniobra per fer-se concessions mútues? I era aquesta la dimensió que s’esperava del 155?.

Sabem que va existir la mediació del lendakari Urkullu, amb contacte amb la Unió Europea: Puigdemont convoca eleccions i es retira el 155. No coneixem els termes de la negociació, només podem opinar sobre les manifestacions externes dels implicats. L’oficina del president de la Generalitat convocava una compareixença de Puigdemont per anunciar la convocatòria d’eleccions, la resposta des de Madrid, amb Javier Arenas Al capdavant, va ser que el 155 seguiria endavant. Sense la garantia de la retirada del 155 el bloc independentista del Parlament no va acceptar.

Pels anuncis que el PP anava fent, i de forma més explícita Garcia Albiol, a més de la destitució del govern i d’alts càrrecs, s’esperava un 155 llarg en el temps, intervencionista en la gestió i amb una convocatòria d’eleccions pel març com més aviat. Sis mesos, amb possibilitat que el Senat prorrogués el temps, per poder governar amb l’autonomia suspesa i posar ordre als mossos, intervenir TV3 i Catalunya Ràdio, ficar mà a l’ensenyament i controlar les finances i les telecomunicacions. Per què no ha estat així?.

Tinc la hipòtesi, que no puc demostrar per la discreció dels moviments i dels contactes que s’hagin pogut fer, però sí que puc argumentar, que la Unió Europea ha ficat cullerada. Cada vegada més la qüestió catalana preocupa Europa, tant als mitjans de comunicació com a l’àmbit polític i ciutadà, i les imatges de repressió de l’1 d’octubre fan que els responsables europeus s’interroguin sobre si el govern de Rajoy pot controlar i donar sortida a la situació existent. Des d’aquesta perspectiva, un 155 llarg i intervencionista allargaria la conflictivitat i la inestabilitat, per això el millor era convocar unes eleccions sense demora en el temps. Crec que aquesta ha estat “l’opinió” europea que ha contrarestat les posicions més radicals de l’espanyolisme d’entrar a sang i foc a Catalunya.

L’altra conseqüència de la Declaració d’Independència i de l’aplicació del 155 ha estat l’empresonament del govern amb acusacions de rebel·lió i sedició, seguint el mateix camí que amb en Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. D’entrada dir que, per a mi, no són aplicables aquests delites perquè no ha existit ni violència ni força. La Declaració del Parlament va ser totalment pacífica, sense cap força armada imposant la República catalana; i els Jordis mai van impedir que la Guàrdia Civil fes els escorcolls a la conselleria d’Economia i van aconsellar als manifestants que mantinguessin les actituds pacífiques que han caracteritzat el moviment sobiranista català.

Les querelles de la fiscalia contra el govern català han ficat llenya al foc i no han ajudat la distensió de l’ambient, sinó a complicar-lo més. L’entrada a la presó d’una part del govern i l’anada a Bèlgica de l’altra (a la foto), juntament amb el manteniment de l’empresonament dels Jordis, ha multiplicat les mobilitzacions ciutadanes i ha continuat internacionalitzant el conflicte. A tot arreu han pogut saber que a Catalunya s’ha destituït el govern democràticament elegit i que a Espanya hi ha presos polítics.

Hem arribat fins aquí perquè el govern del PP, amb el suport del PSOE i Cs, ha judicialitzat la política i ha consolidat la supeditació del poder judicial al poder polític. Després de l’ofensiva política i judicial contra l’Estatut del 2006, el PP ha mostrat una nul·la voluntat per abordar la qüestió catalana des de l’acció política i les diferències les ha desviat als tribunals, principalment el TC. Ni lleis orgàniques que recuperessin aspectes de l’Estatut, ni pacte fiscal, ni el dossier dels 43 temes importants, tot el contrari, recentralització, ofegament econòmic i ofensiva judicial.

En aquest marc, amb la majoria absoluta, va passar a controlar els nomenaments dels jutges i els òrgans més importants de la judicatura i, fins i tot, va reformar un òrgan d’arbitratge com és el TC per atorgar-li funcions sancionadores. No hi ha separació de poders i s’estan imposant interpretacions preconstitucionals de les lleis.

Per altra part, el suport del PSOE i de Cs ha fet sentir-se fort al PP que s’ha emborratxat de raons, tot continuant amb el model d’intervenir administracions. És indignant que un ajuntament com el de Madrid, que ha disminuït el deute en 2.000 milions i que ha generat superàvits de 1.115 milions, sigui intervingut econòmicament per Montoro. On estava el govern de Rajoy quan la gestió de Botella i Gallardón va col·locar el deute de l’ajuntament pels núvols? Amb la suspensió de l’autonomia catalana el PP ha obert una altra via per combatre als seus adversaris polítics.

La convocatòria d’eleccions, darrera conseqüència del 155, permetrà veure els suports que la ciutadania dóna a les diferents candidatures i, per tant, començar a visualitzar camins per sortir de la cruïlla. Sense una candidatura unitària de l’independentisme es mantindrà la mateixa correlació de forces al Parlament, en una campanya on els esdeveniments que concorren poden incidir notablement? Una altra gran pregunta és si el govern del PP respectarà una victòria independentista o continuarà aplicant el 155.

Tal com estan les coses la solució és el diàleg i la negociació, posició que defensa la Unió Europea, que també dóna suport al govern central com a govern d’un estat integrat a la UE. Si l’independentisme guanya les eleccions, es consolidarà la rebel·lió democràtica i pacifica que s’està donant a Catalunya i que està posant sobre la taula les deficiències del règim instaurat el 1978. Davant això, el discurs de què la qüestió catalana és un problema intern ja no s’aguantarà perquè ja és un problema europeu i la UE, amb tota la discreció que es vulgui, s’hi haurà de posar i fer mediació.