Archivos

D’un erràtic PSOE a una tensa legislatura

11/11/2016

chema corral Maig_2014_optChema Corral

diaz-gonzalez-620x349_optA l’article del 26 de juny, publicat a Gramenet 2.0, expressava la meva opinió de què no hi hauria terceres eleccions, com així ha estat. Per què? Per dues raons. La primera, perquè els socialistes estan en ple viratge cap al social liberalisme, com ho demostra la seva participació en els governs neoliberals de la UE i d’Alemanya, la gestió d’Hollande a França i la darrere etapa de Zapatero. La segona, per la seva negativa a què els catalans exerceixin el dret a decidir, el que impedia una alternativa al PP.

Aquests posicionaments apropen el PSOE als programes del PP i Ciutadans i estableixen un marc que, malgrat les diferències, permet el pacte. Després de les generals del 20 de desembre, el PSOE signa un acord de govern amb C’s de 150 mesures i, després del 26 J, C’s signa un acord amb el PP amb 100 mesures coincidents amb el pacte amb el PSOE. La qüestió era veure el ‘postureo‘ que es faria i com es concretaria l’abstenció socialista.

I aquí la cosa s’ha desbordat i, del ‘postureo‘, s’ha passat a pràctiques que eren inimaginables. La conspiració dirigida per Felipe González i Susana Díaz, amb El País com a mitjà i amb Rajoy assabentat de tot, mostra unes formes que fan avergonyir qualsevol demòcrata. Però no és només una qüestió de formes, que ho és i és important, sinó que també hi ha qüestions de fons en les polítiques econòmiques, socials i territorials.

Una setmana abans del dia d’autos, corria el rumor que Pedro Sánchez estava parlant amb PNV, PDCAT i ERC, i que hi havia avanços però res tancat. Desconec la veracitat d’aquestes informacions, però, malgrat que m’hauria agradat, mai he tingut confiança en la viabilitat d’aquesta via. Que les forces polítiques catalanes facilitessin la investidura de Sánchez a canvi de res -sense convocatòria de referèndum- era complicat però possible, per tal de barrar el pas a Rajoy. Però que el Comitè Federal ho acceptés eren figues d’un altre paner.

Alguna cosa hi hauria d’haver perquè Felipe i Susana posessin la maquinària en marxa i una votació entre dirigents destituís a un primer secretari elegit en primàries. En el règim polític actual, basat en la monarquia, el bipartidisme, la unitat d’Espanya, la manca de separació de poders i la corrupció, els partits del sistema (PP, PSOE i ara C’s) garanteixen la seva supervivència. Per això dirigents històrics i alguns barons actuals del PSOE no podien permetre cap acord amb els independentistes ni la introducció de mesures econòmiques i socials, procedents de PODEM o d’ERC.

Ara bé, no tot és negatiu en aquesta crisi del PSOE. Hem pogut veure que hi ha dirigents, però sobretot, molts afiliats que defensen una política d’esquerres i no volen el social liberalisme, per això no estaven d’acord en abstenir-se i facilitar la presidència a Rajoy. Com acabarà això? És difícil saber-ho. Tot apunta que la Comissió Gestora s’atrinxerarà per tal de guanyar temps, canviar les correlacions internes i retardar les primàries per elegir primer secretari. El final d’aquesta crisi dependrà de com influeixi en el PSOE l’evolució de la legislatura i dels esdeveniments de la vida política del país.

Tot amb tot, el pitjor per a la ciutadania no és la crisi del PSOE, sinó les conseqüències que tindrà el proper govern del PP. De la reforma de la Constitució, situada a l’agenda política ara fa un any, no queda res. De les peticions de derogació de les lleis emblemàtiques de la contrareforma neoliberal de Rajoy –reformes laboral i de pensions, llei ‘mordaza‘, LSRAL, llei Wert– es parla poc i, tot apunta que l’oposició no podrà aconseguir canvis en profunditat en aquestes lleis.

Tot seguirà igual? No, pitjor. Sobre la taula els nous pressupostos, amb la proposta de la Unió Europea d’un ajust de dèficit de 8.500 milions d’euros. Se sap des de fa molt de temps, però a les campanyes electorals s’amagava. Això significa que hauran retallades de caràcter social que, amb l’habilitat tradicional, es desviaran cap a les Comunitats Autònomes que són les que tenen les competències i que depenen, en una gran part, de les transferències de l’estat i del seu sistema de finançament autonòmic.

Les CCAA, cada vegada amb menys recursos, s’enfronten a la ciutadania. Això passa molt més a Catalunya, on l’ofegament econòmic és molt gran i s’utilitza per debilitar el sobiranisme (1). La reacció dels agents socials és demanar una millora substancial de les partides socials en els pressupostos de la Generalitat, sense veure que sense un altre finançament és impossible donar satisfacció a les demandes. Rajoy està sortint immaculat en la jugada mestra que fa des de fa anys.

No s’apunten tampoc millores en els temes de qualitat democràtica. Cada vegada més hi ha menys separació de poders i el judicial està més supeditat a l’executiu (2). El Tribunal Constitucional i el Consell del Poder Judicial estan fortament polititzats per les formes d’elecció i el PP els utilitza per a fins polítics, com es demostra en les ofensives judicials contra el català i contra els càrrecs públics sobiranistes.

Amb aquest panorama, avui no es pot estar gaire content. Ara bé, ja veurem l’evolució de la legislatura i la capacitat dels diferents grups de l’oposició per plantar cara a les polítiques d’aquest nou/vell govern del PP.

1.- Un informe de la Cambra de Comerç, recentment publicat, afirma que les inversions a Catalunya han estat el 2015 el 8,2% -la més baixa des de 1997-, mentre que la població catalana és el 16,2% i el PIB el 18,9%. El grau d’execució del pressupost ha estat el 71% enfront del 89% a l’estat.
2- Un informe de la Comissió Europea d’abril d’enguany, sobre indicadors de la justícia, situa Espanya en el lloc 23 de 28, posició que ocupa per la pressió de polítics i de governs, així com per les interferències dels poders econòmics.