Archivos

I després de les eleccions, què?

14/01/2018

 

Chema Corral

Els resultats de les eleccions del 21 de desembre ratifiquen la majoria independentista, que aconsegueix els seus millors resultats en vots, més de 96.000, respecte el 2015. Però, a la vegada, es consoliden a l’alça les opcions espanyolistes que es beneficien més de l’augment de la participació  -la més alta a la història, el 81,94%, 7 punts més que el 2015- i aconsegueixen  uns 260.000 vots més que el 2015. En definitiva, estem parlant de 2.063.361 de vots pel bloc independentista front als més de 1.889.176 del bloc espanyolista, de 70 diputats front 57 (1).

Ras i curt, els partits que van impulsar el referèndum de l’1 d’octubre i van fer la Declaració d’Independència, que demanen la retirada del 155 i la llibertat dels presos polítics, van guanyar les eleccions, en vots i en diputats, als partidaris del 155 i de la utilització de la justícia contra les decisions del Parlament. Perquè el que no val és situar a Catalunya en Comú (CeC), que està contra el 155, per la llibertat dels presos, però també contra la unilateralitat i per la celebració d’un referèndum, en el bàndol del tripartit espanyolista del Cs, PSC i PP.

Estant tot això tan clar, polítics i mitjans de comunicació lligats a l’espanyolisme han sumat els més de 323.000 vots, el 7,4%,  de CeC amb el bloc liderat per Mariano Rajoy i han afirmat, amb total frivolitat, que l’independentisme havia perdut les eleccions. Hi ha un discurs quasi monolític en defensa de la unitat d’Espanya, contra el dret a decidir dels catalans i a favor de les decisions del govern central i del TC. A Catalunya aquests mitjans també hi són, es llegeixen i es veuen, però existeixen altres mitjans que fan el contrapès i que garanteixen una pluralitat informativa que no existeix de l’Ebre cap a endins.

Parlem de tres temes, al voltant d’aquestes eleccions, on es veu  aquesta manipulació mediàtica. Primer, han magnificat la victòria de Cs com a partit més votat, elevant a Inés Arrimadas a l’alçada de Juana de  Arco, quan Cs ha estat la candidatura guanyadora  amb menys vots i menys diputats des de les primeres eleccions al Parlament de 1980. Ni exaltació als altars ni treure importància. Cal valorar amb seriositat la importància i la incidència dels seus resultats a Catalunya  i del seu paper en la reorganització de la dreta a nivell d’estat.

Segon, han llançat una creuada contra la Llei Electoral, perquè és el dimoni que impedeix que l’espanyolisme governi Catalunya. Ja hem vist que el número de vots no li dóna possibilitats. A veure, la Llei Electoral que s’utilitza a les eleccions del Parlament és la mateixa que s’utilitza  per a les eleccions generals. Resulta cínic carregar contra la Llei electoral perquè un diputat val menys vots a Lleida que a Barcelona i així menysvalorar la victòria independentista, quan aquests mitjans mostren un silenci còmplice amb la utilització de la mateixa llei pel Congrés dels Diputats, on un diputat val menys vots a Ciudad Real que a Madrid. Cal  reformar la Llei Electoral, sí, aquí i allà, per garantir la  proporcionalitat i l’equilibri amb les realitats territorials.

Tercer, han fet desaparèixer el debat sobre la majoria silenciosa. Han estat promocionant la idea  de que existia una majoria que no anava a votar i no es mobilitzava, i que, aprofitant-se d’això, l’independentisme  governava contra  aquesta majoria silenciosa. Bé, el 21 de desembre salta pels aires aquest marc conceptual mediàtic i amb una participació record del 82%, les candidatures independentistes  guanyen per  més de 175.000 vots; però si parlem de fer un  referèndum, la diferència és major i es situa en mig milió de vots.

Dit tot això, per a mi, el més important que el 21 desembre ha demostrat al món és la dignitat del poble de Catalunya en una situació força difícil. Aconseguir frenar el tripartit nacional espanyolista del PP, Cs i PSOE després de ser  apallissada la gent l’1 d’octubre per voler votar sobre el seu futur, tot patint una pressió mediàtica asfixiant, l’aplicació del 155 amb la intervenció de les institucions catalanes i la presó i l’exili del govern legítimament elegit,  una acció repressiva des de les instàncies policials i  judicials i  una manca de neutralitat de la Junta Electoral; guanyar les eleccions en aquestes adverses condicions és una prova de dignitat de la majoria dels votants en defensa de la democràcia i front els que volen destruir les característiques nacionals de Catalunya.

I ara què? Hi ha dues qüestions cabdals a tenir en compte que avalen un gir estratègic. Primera, malgrat haver guanyat les eleccions i tenir majoria absoluta d’escons, estem a la mateixa situació que el 2015, el suport social situat en el 47,5 % (al que podem afegir una part petita dels vots de CeC) és insuficient per abordar una separació unilateral de l’estat espanyol. Segona, més important, si a l’octubre i el novembre no es va poder implementar la Llei de Transitorietat perquè no es podia garantir,  com a mínim, el control del territori i de l’aparell de justícia, ara no estem en millor situació.

Parlant en termes militars, hi ha un bon exèrcit de més de dos milions de persones amb gran capacitat de combat, d’amor al país i de dignitat contrastada, però el camp de batalla ja no el  marca el sobiranisme com fins l’1 d’octubre, ara el marca l’adversari. Un camp de batalla configurat per les conseqüències de  l’aplicació del 155 i per les actuacions judicials. Un general intel·ligent no dóna una batalla en situacions adverses per perdre, es replega per buscar un nou escenari més favorable.

Aquest replegament, aquest gir estratègic que comporta, ara per ara, aparcar la unilateralitat, no significa renunciar a l’objectiu de la República Catalana, sinó abordar la nova situació que patim en millors condicions per avançar, tot plantejant una negociació amb l’estat i amb la intermediació europea.  Avui és prioritari acabar amb el 155 per recuperar al cent per cent les institucions catalanes, aconseguir  la llibertat dels presos i exiliats polítics, detenir la repressió i abordar els problemes que té la societat. Per fer això es necessita un govern estable i cal posar els mecanismes per aconseguir-ho, doncs n’hi ha majoria parlamentària.

Perquè si no es fa això, el govern del PP continuarà destrossant el país des de les tres grans línies d’actuació del nacional espanyolisme. Primera, acabar amb l’escola catalana dinamitant la immersió lingüística. Segona, atacar la cohesió social mitjançant la intervenció i l’ofegament econòmic. Tercera, convertir TV3 en una televisió residual.

 

1.- Aquestes són dades del recompte provisional, perquè el Departament de Governació encara no ha penjat els resultats definitius.