Archivos

Lluites compartides: Per l’ambulatori i l’escolarització

03/04/2017

Chema Corral 

Òmnium Cultural ha impulsat la campanya “Lluites compartides” per tal de fer un reconeixement a totes aquelles persones que van contribuir, durant el franquisme, a la cohesió de Catalunya i a construir el nostre país. Santa Coloma no podia faltar a la cita i es van fer valdre dues mobilitzacions desenvolupades als anys 70: les lluites per l’ambulatori i per l’escolarització. L’acte va comptar amb estudiosos i protagonistes d’ambdues lluites i es va posar en comú les experiències, vivències i anàlisis que ens va ajudar a comprendre una mica millor la nostra ciutat actual (1).

Ambulatori del Carrer Major, l’any 1987./ Santa Coloma Imáhgenes-Ernest Prats

Els anys 70 del segle passat, quan es desenvolupen els esdeveniments citats, el franquisme estava en crisi. El creixement econòmic i el procés d’industrialització, impulsat pels governs de l’Opus durant les dècades dels 60 i 70, havien generat grans moviments migratoris i la formació d’una nova classe obrera que es rebel·lava davant les degradants condicions de treball a les fàbriques i de vida als barris.

Això va provocar l’augment de la conflictivitat laboral i de la contestació política i social. La resposta del Règim era la repressió, que s’havia convertit en un problema pel franquisme perquè mobilitzava la solidaritat i propagava una mala imatge exterior, però la repressió era imprescindible per mantenir la dictadura. Aquesta era la radiografia del ‘tardo franquisme’: mobilitzacions, repressió, solidaritat, recerca de polítiques unitàries, reforçament de les organitzacions populars, creació d’espais de llibertat. I a Santa Coloma què passava?

La nostra ciutat va ser una de les poques, per no dir l’única de l’àrea metropolitana, que no es va desenvolupar industrialment els anys 60. La venda dels terrenys del marge dreta a Barcelona per 300.000 pessetes el 1944, va tenir a veure, però el 1960 Santa Coloma tenia 32.590 habitants i disposava de sòl per dissenyar una zona industrial. Els ajuntaments franquistes no van planificar sòl per a la indústria ni tampoc per als serveis, mentre que els propietaris van vendre el sòl agrícola a les constructores per fer habitatges destinats als immigrants que arribaven a l’àrea de Barcelona a treballar a les fàbriques.

El resultat va ser una especulació descontrolada, propiciada pel poder municipal, que va conduir la nostra ciutat cap al caos urbanístic amb una carència absoluta d’equipaments, de serveis a la persona, de zones verdes, etc. Un estudi de 1971, encarregat per les parròquies de Santa Coloma, xifrava en 4.516 milions de pessetes de l’època les necessitats globals de la ciutat. Si és centrem en l’escolarització, hi havien 3.339 infants sense escolaritzar i 2612, de 14 a 17 anys, sense plaça per cursar batxillerat.

El creixent allunyament de l’església catòlica, respecte del Règim, sobretot dels sectors més dinàmics, es va concretar a Santa Coloma amb capellans joves al capdavant de noves parròquies, compromesos amb les persones, que van impulsar la creació de centres socials, de la JOC i de la revista GRAMA. Uns centres socials oberts a tothom, on s’organitzaven activitats i s’abordaven les necessitats dels barris. GRAMA, que va jugar un paper clau en el desenvolupament dels moviments cívics, informava i divulgava les reivindicacions i les alternatives.

Dintre d’aquesta cobertura es movien les organitzacions il·legals -els partits polítics, CC.OO, les Comissions de Barri-. Aquestes últimes es constituirien a redós de la lluita per l’ambulatori. Seria, precisament, a principis de 1971 quan es formaria la primera Comissió de Barri, la del Raval.

Els anys 70, com hem dit, són anys de mobilitzacions i de crisi del franquisme. Els centres socials i GRAMA eren instruments legals, però eren espais de llibertat que lluitaven contra la legalitat franquista i en defensa de les reivindicacions populars. Anirien augmentant aquests espais amb l’aparició de les APA i de les AAVV. Aquesta xarxa cívica, que es mobilitzava i reivindicava, junt amb un equip tècnic encapçalat per Xavier Valls, abordarà un procés d’àmplia participació ciutadana i elaborarà el Pla Popular, presentat el 1978. Santa Coloma es dotava dels eixos fonamentals per a la seva posterior transformació.

És en tot aquest context que es desenvolupen les dues lluites compartides que es van tractar. La primera, la de l’ambulatori, obeeix a una reivindicació i a un temps concret: la construcció d’una clínica-ambulatori per substituir l’ambulatori cremat el 20 de desembre de 1970, i les mobilitzacions es van donar en febrer i març de 1971. Van ser tan massives, la repressió tan forta i l’impacte tan potent que un any després es va inaugurar l’ambulatori del carrer Major. La gran ensenyança va ser que lluitant es podien aconseguir les reivindicacions i, la gran conseqüència, la creació i generalització de les Comissions de Barri com a organització veïnal (2, 3 i 4).

La segona, la de l’escolarització, obeeix a diverses reivindicacions i a un temps dilatat. Començant, als voltants de 1973, per la lluita dels pares contra les permanències que cobraven els mestres i per la lluita dels mestres per aconseguir un salari digne, en definitiva es reivindicava la gratuïtat a l’escola pública i es va aconseguir amb un augment significatiu de sou als docents. Podem continuar amb les mobilitzacions desenvolupades, a partir de l’any 1975, amb la “Comissió d’ensenyança” com organisme unitari, per eliminar el dèficit de places escolars i disminuir el nombre d’alumnes per aula, en definitiva per l’escolarització i la qualitat de l’ensenyament.

Van ser tan continuades, participatives i unitàries les lluites que van marcar el futur de l’educació a la nostra ciutat. Les conseqüències d’aquesta dinàmica van ser l’elaboració del Pla Popular d’ensenyança el 1978, la creació del Casal del Mestre el 1980 i l’aprovació de la Proposició no de llei del Parlament de Catalunya per establir un Pla Urgent i Especial a Santa Coloma, el 1981.

Ambdues lluites van deixar empremta i van influir en el futur de la ciutat, van ajudar a crear teixit social, a coordinar activitats i reivindicacions, a promocionar la solidaritat i la participació, a cohesionar i a crear identitat de ciutat. Per això calia escoltar als protagonistes d’aquestes lluites i rendir homenatge a totes les persones que van participar.

1.- A l’acte celebrat el 30 de març al CC del Riu van participar, sota la conducció del periodista Joan Tudela, ex-director de GRAMA, a la taula de la lluita per l’ambulatori: Carles Capdevila, investigador de la lluita; Salva Bolancer, membre del Comitè Unitari; Rosa Domènech, aleshores responsable de Càritas. A la taula de l’escolarització: Perico Garcia, mestre i un dels principals redactors del Pla Popular d’Ensenyament; Remei Martínez, presidenta de la primera APA a la ciutat i Àngel Azpiroz, mestre i activista.
L’acte va tenir la col·laboració de la FAVGRAM, CEP, Fòrum Grama i Canal 150. Les píndoles amb entrevistes i imatges que es van passar van ser possible gràcies als vídeos de Gramenet TV i Museu Torre Balldovina.
2.- Per més informació l’estudi fet per Carles Capdevila. La lluita per l’ambulatori (1971). Ágora. 5. Març 2000
3.-Una visió més personal on afloren les vivències i els sentiments. Rodolfo del Hoyo. Una lluita que ens va dignificar. Diari de Santa Coloma. 393, març 2017.
4.-També per a més informació. Chema Corral. Cómo y quién organizó la lucha por el ambulatorio. Grama, número 100, pàgines 23 i 24, maig de 1977.