Archivos

El poeta Màrius Sampere es retrata a la biblioteca del Fondo

28/11/2014

Màrius Sampere Collage_optjordi corachan_opt
Jordi Corachán |

Els que no coneguin encara a Màrius Sampere (pecat!), que s’acostin a la seva obra, si us plau, val la pena. Els que van ser ahir al vespre a la Biblioteca del Fondo per escoltar-lo ja saben de què parlo, d’un poeta profund i un dimoni entranyable. Va venir de la mà de Fòrum-Grama a presentar el seu últim llibre, Escala de Cargol (Viena Edicions), i amb prou feines es va referir a ell: «No considero que sigui dels llibres importants». I va acabar parlant del que l’ha preocupat sempre: la vida i la mort, la divinitat (Déu) i els orígens (la seva mare, Barcelona i Santa Coloma). Als seus 85 anys diu que segueix naixent cada dia una mica i que encara continua lligat al cordó umbilical amb la seva mare: Però el meu cos/ mai no sortí de la mare adormida:/ la dona somià que m’expulsava als llops,/ jo sé que romanc al llindar del misteri. «Cada dia naixem una mica, fins que un dia tot s’acaba».

El vaig reconèixer de seguida quan vaig entrar a la biblioteca, per la seva cabellera blanca i les seves espatlles amples, tot i que es trobava d’esquena. Era allà, assegut entre el públic, amb la seva dona. La seva cara de rondinaire es transformaba en somriure generós quan veia un amic: «Que com estic? Ja ho veus, jajaja, tinc 85 anys i noto que el cos se m’està degradant cada dia una mica. Tinc dificultats per caminar i, de vegades, llacunes de memòria «. Li dic que encara tinc al menjador la foto que li va fer a la meva filla amb tres mesos, i d’això fa ja 37 anys. I se li il·lumina la cara, i riu i riu, com un nen feliç; i la seva dona, també.

Màrius Samperes sala PicMonkey Collage_optI és que l’amic Màrius era poeta i també retratista de casa Cabacés, en una torre del passeig de Llorenç Serra, on avui hi ha l’edifici que acull el Burger King. La vida canvia, però els problemes de l’home perviuen, va venir a dir el poeta quan va pujar a la tarima. Allà, en una sala de la biblioteca colomina, hi havia un dels millors poetes d’Europa, un Premi Nacional de Literatura, un tipus senzill, que ha begut de les dues ciutats separades pel riu Besòs.

Mitja nena

«Us heu de creure que el nen de la portada sóc jo. Ja sé que és difícil. Mireu quina pinta faig, em deien el mitja nena». Rialles a la sala, només mig plena per la inoportuna pluja, i ell a la seva: «Gràcies per ser tants. No sé si sóc un poeta important com diuen, però la gent parla de mi i de l’univers que he construït, i diuen i interpreten coses dels meus poemes que a mi mateix em sorprenen. Moltes vegades no sé si es refereixen a mi o a un altre».

Va disculpar als crítics i als samperistes com en Jordi Valls Pozo, que abans habia glossat la figura del poeta davant la crème de la crème de la ciutat. També va parlar en Jaume Sayrach, per subratllar que el llibre es basa en articles publicats a la desapareguda revista.

«En el fons -va dir el poeta- tots veiem el món deformat. El que veus tu no és el que veig jo. Al mateix temps que veiem, interpretem».

També es va referir a les seves intencions poètiques. «Busco el contrast. No es pot entendre el negre sense el color blanc», va dir. I va acabar recitant: «Pare, oh Pare, perquè no m’has abandonat!».