Archivos

Mor Lluís Hernàndez, el primer alcalde democràtic i un home bó

21/07/2015

Jordi Corachán |

jordi corachan_optlluis hernandez 2014-02-17 11_opt (2)_optHi ha notícies dolorosíssimes, com aquesta que em toca escriure aquesta nit. Acaba de morir Lluís Hernàndez Alcàcer, de 78 anys, primer alcalde de Santa Coloma (1979 i 1991), pel PSUC, després de la restauració de la democràcia.

Feia dies que no eren bones les informacions que arribaven des de la residència de religioses del barri de Gràcia, on vivia. La malaltia degenerativa avançava, malgrat les intervencions mèdiques puntuals a l’Hospital Evàngelic. La passada setmana en aquest hospital (on ha mort) amb prou feines podia comunicar-se amb els amics i familiars.

En Lluís va ser rector de la parròquia de les Oliveres, que va haver de deixar perquè el PSUC el va presentar com a cap de la seva llista electoral i va sortir elegit. Com recorda el seu amic, el també sacerdot Jaume P. Sayrach, «Va ser un alcalde gens convencional. Com bona part dels polítics que aquells anys van entrar als ajuntaments, no procedia de la militància dins d’un partit sinó de les lluites socials. Però que un capellà fos elegit alcalde, i a més, que fos en unes llistes comunistes, va aixecar vives polèmiques». Fins i tot membres de l’església colomenca ho van trobar malament, però els seus companys capellans van defensar la seva opció política perquè creien que era un pas més en la direcció que havia dut fins llavors, de lluita al costat del poble per aconseguir una ciutat més humana i més habitable. No sé com serà la seva biografia. En Lluís és un home polièdric i se’n poden triar trets de vegades sorprenentment contradictoris. Al pas dels anys, però, sobresurt el seu aspecte humà. Home del poble, el mou la doble fe humana i cristiana, que ell viu unides.

Avui, les banderes del balcó de l’Ajuntament onegen a mitja asta en senyal de dol.

Comiat

Aquesta tarda, a partir de les 15h, es farà la vetlla al Tanatori de Sancho d’Ávila.

Dimecres 22, a les 9:30 h, tindrà lloc la cerimònia de comiat a la residència de les Germanetes dels Pobres (cr. Torrent de l’Olla, 222) a Barcelona. A les 11:30 h, es farà la capella ardent a la Sala de Plens de l’Ajuntament de Santa Coloma i, a les 17 h, l’enterrament al cementeri de la ciutat (carretera de la Roca).

Última entrevista

El 18 de febrer de l’any passat, concedia a Gramenet 2.0 la qué seria la seva última entrevista periodística. La vaig titular Un matí amb Lluís Hernàndez: «Estic orgulls d’haver ajudat a la gent més humil»

Tex de l’entrevista:

Com està Lluís Hernàndez?

Regular. És a dir, unes vegades bé i altres no tant, i tot per culpa del Parkinson. Avui té un bon dia. Acaba de telefonar el seu germà Jaume: “No fotis, que l’Espanyol va guanyar a Bilbao. Vam guanyar a San Mamés? U a dos, dius? És fantàstic”.
Deixa el telèfon sobre la taula i diu en veu baixa: “Té molt mèrit per a un equip modest com el nostre”.

Lluís Hernàndez Alcaser (Barcelona, 1936) deixa el mòbil i se li escapa una rialleta sorneguera.
“Diuen que aquesta és casa meva, però tots sabem que no és així”.

La casa a la què es refereix l’exalcalde de Santa Coloma (1979-1991) és un antic convent de la vila de Gràcia, avui residència de gent gran, regentada per monges. Parlem davant d’una taula rodona i un vell televisor que sembla abandonat, en una habitació de sostres inabastables. La llum entra generosa per l’antic claustre i es reflecteix en un terra brillant, net com una patena.

Quan arribem Ferran Saro i jo, trobem en Lluís embadalit amb les notícies en una sala més gran, presidida per una televisió de 50 polzades, o potser més, i envoltat de velletes. “Segueixo l’actualitat per la tele i, per contrastar, tracto de veure diferents cadenes. També repasso La Vanguardia cada dia, però em costa llegir una notícia sencera. Noto que em falta concentració per analitzar textos llargs o llegir un llibre”.

santacoloma_optLa vida s’acaba

Ens demana anar a la saleta de la taula rodona. Ferran empeny la cadira de rodes, mentre Lluís es queixa de la disciplina que imposen algunes monges. Va ser un capellà rebel i un alcalde incòmode, i avui és un intern rondinaire. No és que estigui mal atès, tot el contrari. El que passa és que se sent com un colom engabiat.

“Sento que la meva vida s’ha acabat i em sento sol, lluitant contra aquesta terrible malaltia. Moltes vegades tinc el cap clar i vull anar pel meu compte a l’habitació i caic. Això em produeix una tristesa enorme”.

Ferran l’anima. Li diu que cada dia hi ha gent que li pregunta per ell. Lluís somriu. I Ferran li explica que li preparen un acte d’agraïment a Santa Coloma, que dimecres el vindran a veure Joan Herrera i Dolors Camats, el tàndem que dirigeix Iniciativa. Li dic que potser li proposen anar de candidat a les Europees. “Si no estic ni per agafar el metro”, diu, i deixa anar un riure contagiós.

Li pregunto pels seus 12 anys a l’alcaldia i em contesta que amb prou feines ho recorda. Insisteixo, i llavors em revela que la satisfacció més gran que va tenir va ser ajudar els altres, “als més humils i desfavorits”. Li fa mandra entrar en detalls. El preocupa el present i l’impressiona el futur: “Veig que la vida és una i que té límits, i m’assalten els dubtes. Em qüestiono tot allò en el que he cregut. L’altra vida i totes aquestes coses”.

Places a tots els barris

Reprenem l’etapa de l’alcaldia i ara sí s’avé a fer un repàs breu. Està orgullós d’haver estat el primer alcalde democràtic després de la guerra. D’haver entrat al PSUC, el 1974, de la mà del malaurat Alfons Carles Comín. Que li proposessin encapçalar la llista comunista, tot i ser sacerdot, o potser per això. Està satisfet d’haver sembrat de places i arbres els barris de Santa Coloma, amb el seu amic Jaume P. Sayrach. Que avui el Parc Europa tingui 535 arbres, de 21 espècies, i que la B-20 hagi estat soterrada.

De totes aquestes coses està content en Lluís, que insisteix que el preocupa el futur (el seu i el de Catalunya), que la crisi suposi un retrocés, que empitjorin les condicions de vida dels colomencs i que falti treball. És veritat que hi ha famílies que no encenen la calefacció per falta de diners? Afirmo amb el cap, i afegeix: “Doncs això és un crim. Si segueixen estrenyent, hi haurà un esclat social, i amb tota la raó”.

Ferran surt i entra. Va a veure l’assistenta social per parlar de la invalidesa d’en Lluís, telefona a la seva família, concreta visites mèdiques… Torna content d’haver vist un raig d’esperança en el futur del Lluís. Els metges de Sant Pau li acaben de dir que els problemes de mobilitat no tenen res a veure amb el Parkinson. Creuen que amb simple drenatge podrà millorar la seva qualitat de vida.

lluis hernandez 2014-02-17 11_opt (1)“Déu t’escolti, Ferran!”, respon en Lluís amb els ulls humits. Té ganes de tornar a volar, encara que sigui un vol rasant. Li ve al cap quan passejava en Vespa als seus escolanets de la Parròquia de Sant Pacià, al barri de Sant Andreu del Palomar, on va néixer. S’han recorda de quan jugava a futbol, amb la sotana arremangada, amb els escoltes de l’agrupament de Sant Lluís.

A les hores tenia 30 anys i acabava de sortir del seminari de la Conreria, però ja donava matèria per parlar a les beates amb els seus sermons revolucionaris. Per això, i les seves ganes de canviar el món, se’n va anar de missions a Riobamba (Equador) d’on va ser expulsat el 22 de març de 1970. Va arribar a Barajas deportat, sense maleta i amb 40 dòlars a la butxaca. “M’han tractat com un gos”, va dir llavors. Avui afegeix: “Els militars no m’estimaven, però la gent sí”, i em mostra una carta que acaba de rebre d’un dels seus feligresos. “Estimat Lucho”, comença, i és que així li diuen allà a mossèn Lluís.

Arribada a Santa Coloma

El 1973 va venir a Santa Coloma, on va ser rebut amb els braços oberts pels capellans obrers de l’època: Josep Catà, Salvador Cabré, Jaume P. Sayrach, Antoni Antonijoan, Andreu Alerany i Joan Morán, entre d’altres. Va fundar la parròquia de Sant Ernest, un gest de complicitat amb Ernesto Ché Guevara, i una potent comunitat de base i es va posar al capdavant de les reivindicacions dels seus veïns de les Oliveres i de la resta de Santa Coloma. “Estava tot per fer i ens vam posar en marxa”.

Va ingressar al PSUC i va tornar a topar amb l’Església. Sempre va tenir problemes amb el poder i sempre els va resoldre. En la seva trajectòria, va convèncer fins a quatre arquebisbes (Marcelo, Jubany, Carles i Sistach) perquè li confiessin una parròquia. Explica que l’any 1986 va anar al bisbat i el secretari li va preguntar: Quina parròquia vols? I ell li va contestar: “La Sagrada Família”. Davant la mirada de sorpresa, va puntualitzar: “I posaré una pancarta que digui No a l’OTAN”.

Poema de Joan de la Vega:

«Sala de Plenos»

a Lluís Hernández Alcàsser

Hubo un tiempo no muy lejano,
ni educado ni adecuado, en que los hombres
eran tigres de papel dispuestos para el rapto,
niños escuálidos como crucifijos hambrientos.

Fieros espantapájaros consagraban
el fulgor de los cielos,
con remiendos tan grises como la palabra
triunfo, humillación, paz gris.

La voz de los muchachos desfallecía
en hornos de cal cenital
y las muchachas sollozaban con timidez
el racionamiento de la sinrazón:
Palabra de Dios, te alabamos Señor.

Eran días de pan con esparto,
de fanegas con barbecho
labrando cunetas y falanges
en la desmemoria de los pueblos,
el ruedo cainita de los señoríos
desollados los corderos de Dios.

Días de lluvia metálica
sobre los terraplenes oscuros de la sangre
y noches de pizarras rojas con la palabra «pueblo»,
con la m de Miguel,
la f de Federico,
la r de Rafael…
Noches de pupitres con banderas rojas
ondeando sobre las bocas del miedo
la palabra «pueblo»
como el mayor desprecio y sacramento de los pobres.

Hubo también un tiempo de cielos
nuevos con ángeles insurrectos,
padres de los nadie,
charnegos por condición
anunciando nuevas eras,
la luz de un Plan Popular:
para todos todo.

Techo, pan, trabajo.
Y la palabra pueblo recobró su dignidad
al llamarse pueblo.

Pero hoy, padre Luis,
después de tantos años
alcanzado por el aliento de la última verdad,
dinos
si esta sala de plenos, si esta casa de todos
reverbera la palabra justicia e igualdad plenas,
si hay cabida en lo más alto para un dios obrero,
si una vida entregada y entera
se ha dejado vencer una vez más
ante el falso y brutal mimo de la muerte.

Video de Gramenet tv