Archivos

Pacte Colomenc pel Referèndum

16/05/2017

Chema Corral

El gener del 2014, Santa Coloma es sumava al moviment cívic que demanava que el poble de Catalunya pogués decidir el seu futur. Més de 40 entitats de la ciutat van constituir “la Xarxa Colomenca pel Dret a Decidir”, que es va presentar en un acte amb molt de caliu i emotivitat per la participació presencial de Joaquim Nadal, ex alcalde socialista de Girona i, per vídeo, del ex alcalde de la nostra ciutat, Lluís Hernández, ja força malalt. Els dos ponents van coincidir i van donar suport al gran objectiu de la Xarxa Colomenca: que el poble de Catalunya pugui ser consultat per a decidir la seva relació futura amb l’estat espanyol.

Recentment, la nostra ciutat ha viscut un altre moment especial amb la presentació del Pacte Colomenc pel Referèndum. Vam tornar a reivindicar donar la paraula al poble i, a la vegada, ens vam solidaritzar amb els membres de la Mesa del Parlament, imputats per la fiscalia a instàncies del TC, per complir amb la seva obligació de facilitar els debats a la cambra catalana. Que ha succeït en aquests tres anys perquè encara les forces vives i la majoria de la població continuïn reclamant el referèndum?

L’abril del 2014, el Parlament de Catalunya va demanar, al Congrés dels Diputats, el traspàs de la competència de l’article 150.2 de la Constitució per tal de convocar un referèndum el 9 de novembre. La petició va ser rebutjada per la majoria del PP i PSOE; ara bé, cal dir que el vot del PSOE va ser contradictori amb el programa del PSC, que defensava exercir el dret a decidir de forma pactada i, la iniciativa del Parlament, era el mecanisme legal per pactar el referèndum. Aquest fet va portar, posteriorment, a serioses convulsions al PSC, a sancions i sortides de militants catalanistes i a abraçar la tesi del PSOE d’oposar-se a qualsevol tipus de consulta.

Donat aquest rebuig, i dintre del seu marc competencial, el Parlament va elaborar la Llei Catalana de Consultes Populars no Refrendàries, que el TC anul·laria en gran part. Finalment, el 9 N es va convocar sota la cobertura legal d’un procés participatiu i realitzat sota les amenaces des del govern central als funcionaris, amb una segona suspensió del TC, amb atacs informàtics i amb una pluja de denúncies judicials. Que en aquest context, 2,3 milions de persones, 17.797 a Santa Coloma, manifestessin la seva opinió sobre el futur polític de Catalunya, va significar un èxit de gran magnitud.

Aleshores, a Catalunya, i com a conseqüència de la sentència del TC de 2010, que va rebaixar substancialment la reforma estatuària, el catalanisme ja havia donat un tomb significatiu. Es va tancar l’etapa de contribuir a la modernització d’Espanya i a l’eixamplament de l’autogovern, per passar a la sobirania nacional i el dret a decidir..

Es va tancar l’autonomisme que va obrir la Lliga de Prat de la Riba, frustrat pel cop militar de Primo de Ribera el 1923; que va continuar Macià i Companys des d’ERC i va fulminar el cop feixista del 18 de juliol; que va tornar a posar en marxa Jordi Pujol des de CDC i Pasqual Maragall amb el PSC, ERC i ICV-EUA, i va ser liquidat per les forces espanyolistes utilitzant el TC amb la sentència contra un Estatut que no trencava Espanya ni qüestionava l’estat de les autonomies. El que feia el text era garantir els drets socials de la ciutadania, blindar el marc competencial davant la laminació constant de l’estat i el TC, assegurar recursos econòmics mitjançant mecanismes de finançament i garantir l’ús del català a les administracions com la de Justícia.

A partir d’aquí, el sobiranisme és la centralitat del moviment catalanista. Hem viscut àmplies mobilitzacions ciutadanes, resultats electorals amb majoria de diputats independentistes i un reforçament del sobiranisme que ha col•locat la celebració d’un referèndum com a eix de la seva proposta de futur per a Catalunya. I, al parlar del referèndum, hi ha dos temes que cal abordar: la legalitat i la sobirania.

Sobre la legalitat i la legitimitat ja he parlat en diversos articles i ara no insistiré (1). Si que volia deixar constància del manifest signat recentment per 600 juristes que defensen que el referèndum és legal a l’estat espanyol i que només és qüestió de voluntat política. Només cal llegir-se la Constitució per a veure que no està prohibit fer una consulta i, si ens parem a l’article 92, podrem veure com es regulen les convocatòries dels referèndums.

Junt a la il·legalitat, l’altra gran argumentació de l’espanyolisme és afirmar que, si hi ha referèndum, hauria de votar tota la ciutadania de l’estat espanyol. No entrarem en definicions sobre nació, sobirania i sobiranies compartides, anem a veure dos exemples:

El 28 de febrer de 1980 es va fer un referèndum a Andalusia per veure si el seu desenvolupament autonòmic havia d’anar per la via lenta de l’article 143 o per la ràpida del 151; aquests referèndum afectava al procés de constitució de l’estat autonòmic, però es va realitzar només a Andalusia i no a tot l’estat. Gran Bretanya forma part de la Unió Europea, del seu parlament i de tota l’estructura comunitària, però en el referèndum del Brexit han votat els britànics i no els ciutadans dels 28 països de l’UE.

Ara estem vivint moments complicats i difícils, però apassionants. El Pacte Nacional i els pactes territorials, com el colomenc, amb el suport del 70% de la ciutadania, estan mantenint la dignitat d’un poble que, en aquests darrers anys, s’ha manifestat massivament perquè els catalans puguin decidir el seu futur. Properament s’aniran desencadenant els esdeveniments i el millor, per a totes les parts, és arribar a un acord per fer un referèndum pactat.

 

1.- Chema Corral. “Legalitat i legitimitat no són la mateixa cosa”. 10 d’octubre de 2014.

http://www.gramenet20.com/9-n-legalitat-i-legitimitat-no-son-la-mateixa-cosa/