Archivos

Parlem del 26J

05/07/2016

chema corral Maig_2014_optChema Corral

Per afirmar que Catalunya és diferent a Espanya no és necessari referir-nos als resultats de les darreres eleccions generals, fent esment a la seva realitat nacional ja és suficient, però és ben cert que el 26 de juny és un clar exemple d’aquesta afirmació per dues raons: per l’estructura de partits i pel comportament dels electors.

cuarenta-candidaturas-quedan-elecciones_EDIIMA20160531_0340_4Quan mirem el mapa de colors de l’estat espanyol veiem que tot és blau del PP menys Catalunya i Euskadi, una altra realitat nacional. Si fem la divisió tradicional entre partits d’esquerres i de dretes, malgrat les diferències dels partits entre ells, sobretot en l’àmbit progressista, a Catalunya guanyen les esquerres, amb En Comú Podem (ECP) com a partit més votat (1) i a Espanya la dreta, encapçalada pel PP. A Catalunya pugen, respecte a les anteriors eleccions del 20 D, les esquerres i a Espanya les dretes (2). Però el més significatiu és que el primer partit a l’estat –PP- és el cinquè a Catalunya.

A més a més d’aquesta estructura clarament distinta, hi ha un comportament diferent de l’electoral català respecte a la corrupció. El PP, el partit més corrupte de l’arc Parlamentari espanyol, que va guanyar el 20 D, va millorar els resultats el 26 J i es consolida sense cap intenció de fer canvis a la seva estructura. CDC, el partit més corrupte a Catalunya, és castigat pels catalans i passa de ser el primer partit a les generals del 2011, al quart en vots el 20D i el 26 J (3). Sense oblidar, a més, que està immers en un procés de refundació. Ras i curt: les pràctiques corruptes no passen factura a Espanya i a Catalunya sí.

Vist tot això, volia expressar dues idees. Primera, la dignitat d’un poble que majoritàriament no vota ni a corruptes ni a qui retalla els seus drets socials i nacionals, tot fent que l’element diferencial català s’expressi amb contundència en aquestes eleccions. Segona, aquests resultats per si sols no demostren res però són una expressió clara de què, després de més 150 anys intentant influir i canviar Espanya, Espanya és irreformable.

Ara, tothom està preocupat per la investidura i pel govern que sortirà. Per a mi, la situació de fons és la mateixa que al gener, això si, amb més capacitat de maniobra per a Rajoy. El viratge cap al social liberalisme (4) i la seva negativa a què els catalans exerceixin el dret a decidir apropen el PSOE als programes del PP i Cs i estableix un marc, que malgrat les diferències, permet el pacte. El que està per veure és la concreció i el ‘postureo’ que patirem, però jo no dubto que hi haurà pacte.

Per finalitzar, volia fer alguna reflexió de futur sobre els resultats a Catalunya. ECP, malgrat baixa un 0,2%, guanya i es consolida com a opció electoral de cara al futur i ERC, que puja el 2,1%, comença a visualitzar-se com el partit hegemònic de l’independentisme. Per a alguns comentaristes, l’aliança entre ECP i ERC governarà la Generalitat pròximament. Donada la complexitat de la situació política a casa nostra, qualsevol afirmació d’aquesta índole és una afirmació arriscada, però és cert que les coincidències en el terreny social i econòmic poden ajudar al pacte, sempre i quan apropin posicions en el tema nacional.

Perquè sigui possible aquest tipus de govern ECP ha de fer els deures i abordar, sense dilacions, dues qüestions: deixar de ser una coalició electoral per a ser una nova formació política i concretar la seva proposta de referèndum.

A l’espai de l’esquerra transformadora hi ha una gran fragmentació política i organitzativa. Cada organització per separat, no pot construir res, però amb totes elles juntes és possible guanyar per desmuntar les polítiques neoliberals i recentralitzadores. Sembla raonable, per tant, impulsar un procés de confluència, fet des dels territoris, de baix a dalt, que culmini en la creació d’un nou subjecte polític d’esquerres i ecologista, democràtic i d’obediència catalana (5).

Davant la segona qüestió, ja no val repetir que ECP està a favor del referèndum, cal concretar els passos per fer realitat l’exercici del dret a decidir. És evident que amb els resultats electorals del 26 J, la possibilitat d’una consulta pactada amb l’estat no té recorregut. Què fer? Esperar altres eleccions i tancar carpeta? Això seria un suïcidi per ECP. Una sortida podria ser plantejar la convocatòria d’un referèndum, organitzat des de Catalunya, si en les pròximes eleccions al Parlament els diputats defensors del referèndum són els 2/3 de la Cambra. Aquesta proposta aproparia ERC i EPC i Catalunya podria tenir un govern d’esquerres i un nou full de ruta per aconseguir que el poble català decideixi el seu futur.

1.- A Catalunya, la suma d’ECP, ERC i PSC dóna el 58,7%, mentre que la suma de PP, Cs i CDC situa la dreta en el 38,1%. A l’estat, la suma de PSOE i UP dóna el 43,77% i la suma del PP i Cs dóna 46,08%.
2.- A Catalunya, l’esquerra puja un 2,3% respecte al 20 D i la dreta baixa un 1,13%. A l’estat l’esquerra baixa 2,63% i la dreta puja el 4,11%.
3.- A les generals de 2011 CiU va treure 1.014.263 vots i 16 diputats. El 26 J n’ha tret 481.369 i 8 diputats.
4.- Recentment he treballat aquest tema a l’article «De la socialdemocràcia al social liberalisme». Fòrum Grama, 30 d’abril de 2016.
http://forumgrama.cat/de-la-socialdemocracia-al-social-liberalisme-chema-corral/
5.- Sobre aquest tema podeu consultar el meu article «Confluir per canviar les coses». Treball, 29 de març de 2016.
http://revistatreball.cat/confluir-per-canviar-les-coses/